David Martínez: “Per a mi el bàsquet és un mitjà més que un fi”

“Per a mi el bàsquet és un mitjà més que un fi, gràcies a aquest esport estic llançant la meua carrera d’estudis a un bon nivell”

Les festes nadalenques són dates on els nostres esportistes tornen a casa per gaudir d’aquests dies amb la família. Són cada vegada més els joves de la zona que continuen els seus estudis fora d’Espanya, com és el cas de David Martínez, jugador de bàsquet xativí de 24 anys que ha passat pel Genovés, la pedrera del València Bàsquet (arribant a jugar a l’EBA) i que va partir a EEUU i Anglaterra per estudiar psicologia i per seguir competint en aquest esport.

Com vas iniciar aquesta etapa esportiva?

Vaig començar a jugar al bàsquet en el Genovés, on vaig estar dos anys, en l’etapa d’aleví. Gràcies a David i Salva Soler vaig promocionar al València Bàsquet i, després d’un any a prova, vaig entrar en l’equip en infantil. Vaig estar sis anys en categories inferiors del València Bàsquet i una temporada en l’equip EBA. Van ser anys molt bonics, amb molts tornejos, campionats d’Espanya, vam guanyar moltes lligues autonòmiques… També aquests anys vaig anar amb la Selecció Valenciana i eren sis dies a la setmana de bàsquet, sols descansava els dimecres. Va ser una època dolça.

Com ho vas compaginar amb els estudis?

En els quatre anys de l’ESO, que van ser els quatre primers que vaig estar a València, el meu pare em portava i em tornava tots els dies. Agraïsc moltíssim a la meua família aquest esforç. Aprofitava la tornada en el cotxe del meu pare, sobretot, per a llegir. Quan vaig complir 16 anys vaig alquilar un pis a València i vaig estar vivint sol tres anys. M’ha anat prou bé en els estudis, he tret bones notes, i després a la carrera de psicologia que vaig cursar a EEUU vaig seguir amb aquesta dinàmica i em vaig graduar amb honors.

Amb la trajectòria ascendent en el València Bàsquet, per què decidires canviar d’aires i provar sort als EEUU?

Era 2013 i la situació en Espanya no era la més idònia. A més, ací és molt difícil compaginar estudis universitaris amb l’esport. EEUU en açò és un país líder on als esportistes els tracten molt bé, ho fan tot molt flexible. Per exemple, en el meu primer any, hi havia vegades que estava fora tota la setmana i no passava res per faltar a classe, de fet els professors m’enviaven el material que estaven treballant a classe i t’ajudaven fent alguna classe de repàs. Quan vaig veure aquesta oportunitat, amb tots els beneficis que m’aportava, vaig decidir que era el moment.

Com t’admeten en una Universitat d’EEUU?

És un procés llarg ja que es pot fer mitjançant beques, hi ha negociacions, convalidacions, exàmens d’admissió com si fora el selectiu, proves d’anglès… Cal tenir en compte que, quan vaig començar a preparar-me amb l’anglès, jo estava en Batxiller. Hi ha gent que ja s’atabala sols amb el Batxiller i jo estava competint al més alt nivell, amb entrenaments de 3 i 4 hores, els cap de setmana ocupats en partits i, a més, estudiant anglès, contactant amb entrenadors d’EEUU certes hores al dia… Però val la pena intentar-ho ja que amb esforç i constància es pot fet.

Com va ser aquesta experiència?

La primera experiència va ser a una universitat estatal, just amb la frontera amb Canadà, al nord de Boston. El que més m’ha agradat de l’educació en EEUU és que era tot molt pràctic. Tot el que he après ho puc aplicar després al treball. En Espanya els estudis són més teòrics. En EEUU he estat en dues universitats i, en l’aspecte esportiu, estic content del que vaig aportar. Vaig estar en posicions diferents, des de base-escolta fins a posicions d’aler. Per a la lliga on jugava tenia molta altura (1’95m.) i els bases són més menuts.

Als EEUU, el bàsquet va ser una via per a formar-te o veies futur en aquest esport?

Després de les lligues universitàries, als EEUU el bàsquet professional és la NBA. Jo era realista i el meu objectiu era estar allí els 4 anys de formació i després tornar a Europa.

Que és el que has acabat fent.

Finalment vaig estar tres anys i mig ja que em vaig graduar abans i, a l’inici de 2017, vaig decidir anar a treballar a Londres de reclutador d’enginyers informàtics, una cosa que no tenia res a veure amb els meus estudis. Actualment seguisc a Londres fent un màster en psicologia esportiva en la Sheffield Hallam University.

I has aconseguit tornar a unir el bàsquet amb els teus estudis.

Així és. El bàsquet és com un mitjà per a mi i gràcies a aquest esport estic llançant la meua carrera d’estudis a un bon nivell ja que vaig estar becat als EEUU i ho torne a estar en Anglaterra. Gràcies al bàsquet he conegut a gent, idiomes, cultures… És un mitjà més que un fi. A l’agost vaig començar amb l’equip de la meua universitat, que està en la primera divisió anglesa de lligues universitàries. En uns partits em va veure l’entrenador del Sheffield Sharks, equip de la primera divisió anglesa, i em va oferir firmar. Li vaig dir que sí i estic, des d’aquest darrer octubre, jugant amb els dos equips.

És possible jugar amb els dos equips?

Sí, durant els matins entrene amb l’equip professional i de vesprada tinc sessions amb l’equip universitari. Els dimecres de vesprada jugue amb la universitat i els divendres de vesprada jugue amb l’equip professional. Per temes de calendari, hi ha alguna setmana que també juguem dissabte o diumenge amb l’equip professional pel que puc arribar a jugar tres partits en set dies.

I d’on traus el temps per al màster?

Com els viatges són llargs aprofite el temps a l’autobús de l’equip per estudiar. És un vehicle còmode on tenim taules i diferents serveis i em dóna temps per a traure l’ordinador i estudiar.

I, amb tot açò, com et planteges el futur?

L’any que ve seguiré en la  mateixa situació d’enguany, jugant amb els dos equips, i en el futur veurem si m’ix l’oportunitat d’entrar en algun equip per dedicar-me professionalment a la psicologia esportiva o si seguisc jugant al bàsquet en Anglaterra, torne a Espanya o vaig a altre país d’Europa com Dinamarca o Holanda… Estic obert a totes les opcions.